Si si, tal com dic. El Barça eliminarà la crisi mundial. Estem en un món on el mercat domina la societat i, per suposat, l’Estat. Conseqüentment, són els agents econòmics els encarregats de dur el rumb de les nacions desenvolupades. Els economistes són com els meteoròlegs, persones dedicades a intentar preveure el futur. Fan uns pronòstics determinats però els han de revisar contínuament per no equivocar-se.
Ahir mateix, vaig veure a la televisió com un dels millors economistes del món, l’economista Xavier Sala i Martín, semblava incapaç de respondre les preguntes d’un grup d’estudiants de batxillerat. Mostraven el seu desacord amb el sistema econòmic mundial i global i rebutjaven els desequilibris estructurals que implica un creixement econòmic insostenible.
Com pot ser que un tio com aquest tingui tant poder? Vaig pensar. És líder d’opinió en assumptes macroeconòmics que segurament mai entendré, és professor de la Universitat nord-americana de Columbia, directiu del Barça i president de diferents fundacions d’ajuda al tercer món, entre moltes altres coses. Penso que hem arribat a un punt en què els economistes s’han vist desbordats. Se’ls hi encomanen decisions i responsabilitats que són incapaços de prendre amb criteris objectius. Els economistes estan a l’elit de la presa de decisions de la majoria de països del món i, més encara, en una situació de crisi mundial com l’actual.
M’explicaré. La ciència econòmica actual pren com a variable REAL l’estat d’ànim de la societat. Això vol dir que si estem de bon humor o contents, consumirem més, i per tant, augmentarà la riquesa, el treball, els sous, i blablabla… També és una variable REAL, i quan dic real vull dir que es mesura i es té en compte, les expectatives de la gent. És a dir, el que la gent cregui que passarà o deixarà de passar, influencia les economies dels Estats. Per això afirmo que els economistes han agafat un rol que els sobrepassa. Per això es diu que la crisi és, almenys en part, mental. Ens diuen que reactivem el consum perquè tot torni a funcionar com abans i que no guardem els diners sota el coixí. Doncs bé, la solució, i el propi Xavier Sala i Martín la comparteix, és que el Barça guanyi molts títols. Fàcil, fàcil, fàcil. No sé si serà el remei definitiu, però almenys, augmentarà la variable REAL que mesura l’estat d’ànim de la societat.
Sense cap mena de dubte la música ens envolta i forma part de l’entorn de la gran majoria de la gent. A la secció “la meva realitat” pretenc donar a conèixer les meves preferències musicals. Lògicament, intentaré que la música i els grups comentats siguin actuals, almenys, per mi.
Imatge del concert
L’últim concert al que vaig tenir la sort d’assistir va ser el dijous passat (16/04/09) a l’Electric Bar, del Barri de Gràcia de Barcelona. El grup escollit s’anomena Delên. Format per una parella de ciutadellencs residents a l’Empordà, en Quim Torres i la Len Mesquida, ens propsen una música íntima, tranquila, relaxada, que pretén posar l’accent en el fets quotidians de les nostres vides.
Acaben d’estrenar el seu primer disc Sa roba estesa i tal i com ells mateixos es defineixen al seu web, toquen “pop intimista amb connotacions naïf”. En un ambient familiar, distès i tranquil el concert va reunir alguns amics menorquins i seguidors barcelonins.
Un grup que sembla que comença a veure la llum i a agafar força. Els mitjans cada cop es fan més ressò de lletres salades i l’excel·lent veu de Len Mesquida. En Quim Torres és el guitarrista principal, però la seva parella no dubta en agafar-la si la cançó ho requereix. Acompanyats al ritme d’una bateria amb tocs de jazz, un violí, un violoncel i esporàdiques intervencions d’harmònica, Dêlen sembla obrir-se pas a tota velocitat amb la seva proposta musical única.
Aquí us deixo un vídeo del youtube de la seva actuació
Espero que els escolteu, que us agradin i que el pròxim concert s’hi apunti qui vulgui!
