No vull aquesta Europa

Un cop coneguts els resultats de les eleccions europees, arriba el moment de fer-ne el pertinent anàlisi. Queda clar que Europa continua inclinant-se cap a la dreta de manera preocupant. El Partit Popular Europeu (Ppe) ha obtingut 263 escons mentre el Partit Socialista Europeu (PSE) es queda amb 161. Sembla que la crisi econòmica ha castigat les esquerres, donant força al cada cop més potent conservadorisme europeu. Els partits d’esquerres només han aconseguit imposar-se en tres dels vint-i-set països de la comunitat, un fet que posa de relleu la desconfiança que la socialdemocràcia genera en la població. Una possible explicació seria la incapacitat dels polítics socialistes d’unificar criteris d’actuació i realitzar propostes que tinguin credibilitat per una població sacsejada per la crisi econòmica i sense referències polítiques. El desencantament de la gent envers la política per la manca de líders ferms és un fet a tenir en compte. A nivell espanyol, els socialistes han patit un cop força dur, i en general totes les esquerres. El PP s’ha imposat gràcies, en part, al vot de càstig i a la seva capacitat de lideratge. Sense cap mena de dubte la crisi econòmica ha jugat a favor de les dretes, sempre capficades en la importància del mercat per sobre de l’Estat o la societat. La campanya electoral dels socialistes espanyols, és l’exemple més clar de la manca de propostes i la seva incapacitat per liderar un moviment d’esquerres amb un missatge clar i entenedor. S’han dedicat a utilitzar la por com a arma electoral. De la mateixa manera que van fer durant les eleccions general, els socialistes han intentat mobilitzar els seus votants utilitzant l’amenaça del retorn de les dretes. Aquestes estratègies pròpies de la dreta espanyola, sembla ser que no han resultat suficients per guanyar unes eleccions que poden ser un punt d’inflexió per les eleccions del proper any.Fent un repàs per altres països europeus, trobem situacions, si més no, similars o comparables. A Itàlia, ni els constant intent d’alguns mitjans de comunicació per desprestigiar el govern de Sílvio Berlusconi, ha estat suficient. La dreta italiana s’ha tornat ha imposar clarament i ja deixa de ser notícia. El perquè el trobem també al costat socialista. Les esquerres italianes no tenen un líder, ni cap projecte que engresqui l’electorat. En el país més inestable políticament de tota Europa, Berlusconi ha aconseguit mantenir el poder a base de retallar llibertats i censurar, però sent un reducte del poder carismàtic. A França, Sarkozy ha callat totes les veus contràries i ha guanyat de manera aclaparadora, condemnant els socialistes a la segona plaça i fins a última hora a la tercera, per culpa de l’ascens del verds. L’ascens dels ecologistes també és una característica d’aquestes eleccions i, amb 51 escons totals, semblen ser l’alternativa d’esquerres a un socialisme cada vegada més llunyà de la població. Per la seva banda, el laborisme anglès ha patit una de les derrotes més doloroses de la seva història i ja és la tercera força política del Regne Unit. L’escàndol de les despeses dels seus diputats ha contribuït, sense cap mena de dubte, a la desconfiança amb les esquerres. A l’altra banda de l’espectre trobem Holanda, on la dreta més xenòfoba i racista s’han quedat a un ascó de guanyar les eleccions. L’ascens de les faccions més dures de la dreta s’han posat de relleu. La dreta més rància està guanyant terreny a una esquerra acomodada i sense propostes ni líders. Amb una de les abstencions més grans de tota la Història (no s’ha arribat al 50% de participació), queda clar que la dreta s’ha mobilitzat més que l’esquerra. El repte de la socialdemocràcia europea ha de ser, a partir d’ara, engrescar el seu electorat amb noves propostes i models per evitar que els nou intents de feixisme floreixin.