Memòria selectiva

Exemple de resistència

El 3 de juny de 1989 a la nit, l’exèrcit Popular d’Alliberament va entrar als carrers de Pekin decidit a posar punt i final a sis setmanes de protestes pacífiques de milers d’estudiants, obrers i intel·lectuals, que demanaven reformes polítiques i es queixaven de la corrupció i la inflació del país. Dies abans, el 20 de maig, s’havia declarat la llei marcial. Mentrestant, el Partit Comunista Xinès es trobava en una profunda divisió per les mesures i decisions que calia prendre per afrontar les manifestacions. A instàncies de l’ala dura del partit, el líder xinès, Deng Xiaoping, va optar per la repressió, i els soldats es van obrir pas cap a la plaça de Tiananmen a trets i sense miraments. Diversos centenars de persones -milers, segons algunes fonts- van caure sota les bales en els carrers que condueixen a Tiananmen. A la tarda del 4 de juny, la plaça havia estat desallotjada.

Vint anys després, Tiananmen continua sent un tema tabú a la Xina. En un intent per esborrar el drama de la memòria col·lectiva i complint els pitjors presagis que George Orwell imaginava a 1984, les autoritats s’encarreguen de suprimir qualsevol debat sobre el tema, censuren internet i les informacions del mitjans oficials i mantenen a ratlla els nostàlgics i familiars. Aquesta situació fa pensar en primer lloc, en la capacitat destructiva d’una Humanitat enfrontada pel poder. Guerres i disputes amb l’objectiu d’imposar-se sobre els altres i dominar-los. En segon lloc, en la dificultat d’alguns estats per acceptar la pròpia Història, vetant la memòria col·lectiva i proposant una memòria selectiva que els beneficia.