Memòria selectiva

Exemple de resistència

El 3 de juny de 1989 a la nit, l’exèrcit Popular d’Alliberament va entrar als carrers de Pekin decidit a posar punt i final a sis setmanes de protestes pacífiques de milers d’estudiants, obrers i intel·lectuals, que demanaven reformes polítiques i es queixaven de la corrupció i la inflació del país. Dies abans, el 20 de maig, s’havia declarat la llei marcial. Mentrestant, el Partit Comunista Xinès es trobava en una profunda divisió per les mesures i decisions que calia prendre per afrontar les manifestacions. A instàncies de l’ala dura del partit, el líder xinès, Deng Xiaoping, va optar per la repressió, i els soldats es van obrir pas cap a la plaça de Tiananmen a trets i sense miraments. Diversos centenars de persones -milers, segons algunes fonts- van caure sota les bales en els carrers que condueixen a Tiananmen. A la tarda del 4 de juny, la plaça havia estat desallotjada.

Vint anys després, Tiananmen continua sent un tema tabú a la Xina. En un intent per esborrar el drama de la memòria col·lectiva i complint els pitjors presagis que George Orwell imaginava a 1984, les autoritats s’encarreguen de suprimir qualsevol debat sobre el tema, censuren internet i les informacions del mitjans oficials i mantenen a ratlla els nostàlgics i familiars. Aquesta situació fa pensar en primer lloc, en la capacitat destructiva d’una Humanitat enfrontada pel poder. Guerres i disputes amb l’objectiu d’imposar-se sobre els altres i dominar-los. En segon lloc, en la dificultat d’alguns estats per acceptar la pròpia Història, vetant la memòria col·lectiva i proposant una memòria selectiva que els beneficia.

Comença la rumorologia

La serp d'estiu comença a treure el cap

La lliga de futbol s’ha acabat. La Copa del rei i la Champions també. Per alegria d’alguns i tristesa d’altres ja no hi ha més futbol fins a l’agost. Certamanet hi ha una tal Copa Confederacions però no existeix cap grau d’identificació amb els equips participants. No hi juga el Barça, bàsicament. Així doncs, comença una llarga travessia pel desert pels diaris esportius. El que es coneix com a Serp d’Estiu comença a treure el cap en el mateix moment que finalitza l’últim partit de la lliga regular. Els diaris esportius (i també els generalistes) han d’omplir pàgines i pàgines de diaris en una època on no hi ha absolutament cap notícia esportiva i, menys encara, de futbol que és el que realment interessa i ven. D’acord, hi ha el Tour de França, però la seva audiència a Espanya cada vegada és menor.

Així doncs, els diaris esportius se les empesquen per poder publicar unes pàgines que cada dia costen més d’omplir. Sorgeix doncs la rumorologia. Alguns ens agrada molt aquest fenomen periodístic, però d’altres l’odien per la seva poca fonamentació. El ball de fitxatges i el va i ve de jugadors en són la base. Només cal fer una ullada als diaris esportius de qualsevol dia de la setmana i podem observar com cada dia surten noms i noms de jugadors, entrenadors,… que diuen que han fitxat per un club o un altre. L’origen de tot això moltes vegades són els mateixos representants dels jugadors, que moguts pel propi interès, utilitzen el mitjans com a globus sonda. D’aquesta manera aconsegueixes, moltes vegades, inflar els preus dels seus representats i també la coneguda comissió que en reben. Altres vegades, són el propis diaris que han d’estirar la llengua de qualsevol de l’entorn d’un club per poder treure notícies, que moltes vegades són poc creïbles. Arribats aquí només quedar estirar la serp. Comença de nou el ball de declaracions afirmant o negant les suposades ofertes o interessos. I tot torna a comença. No em digueu que no és divertit.