Justificacions a tota costa

Avui diumenge dia 14 la defensora del lector del diari El País, Milagros Pérez Oliva, escriu sobre la publicació de les fotografies de Silvio Berlusconi i els seus amics i amigues a Villa Certosa. Defensa a tort i a dret el comportament del diari i el valor informatiu de les fotografies. Una de les raons que esgrimeix és el límit entre la vida pública i privada dels personatges públics. Abans de penjar el text, m’agradaria deixar clar que no comparteixo l’opinió del País. No crec en el valor informatiu de les fotografies, ni l’interès general que se’ls hi suposa ni les raons utilitzades per justicifar-se. Perquè no DEFENSA realment els lectors i afirma que l’únic objectiu de publicar aquestes fotos és l’exclusiva que tenien i, per tant, una manera d’augmentarles vendes i els posteriors beneficis?

Article de Milagros Pérez Oliva, Defensora del lector del Páis el 14/06/09.

Con el título Las fotografías que Berlusconi no quiere que vean los italianos, El PAÍS publicó el viernes 5 de junio varias imágenes sobre actividades lúdicas en Villa Certosa, la residencia privada que el primer ministro italiano, Silvio Berlusconi, tiene en la isla de Cerdeña. En las fotografías aparecían jóvenes semidesnudas en un ambiente relajado. En una de ellas podía verse a un hombre desnudo, al que no se identifica, pero que resultó ser el ex primer ministro de Chequia Mirek Topolanek, según él mismo confirmó posteriormente.

La publicación de las fotografías se convirtió rápidamente en una noticia de dimensión global y provocó una intensa controversia por las implicaciones políticas derivadas de su difusión. Las fotos se publicaron en exclusiva en EL PAÍS después de que la fiscalía italiana hubiera procedido, a instancias del propio Berlusconi, al secuestro del archivo gráfico que el fotógrafo Antonello Zappadu, autor de las imágenes, había reunido a lo largo de tres años. El archivo incluye no sólo esas instantáneas de Villa Certosa, sino otras en las que puede verse a los pasajeros que llegan a la isla, invitados por el primer ministro, en aviones o helicópteros oficiales, cuyo funcionamiento sostiene el erario público italiano. Dos de esas fotos habían sido publicadas por EL PAÍS el 1 de junio.

La polémica suscitada ha tenido su correlato en el correo de la Defensora. Varios lectores, entre los que se encuentran Juan Manuel Coronado, Aurora Artolachipi y Miguel Moya, han expresado su disgusto por la publicación y piden una explicación.

Creo que el diario ha hecho a lo largo de toda la semana un importante ejercicio de transparencia sobre las circunstancias que han rodeado la publicación de esta exclusiva. La dirección ha explicado sus razones en dos editoriales, uno publicado el mismo día 5 y otro, más extenso, el día 7. La sección de Opinión publicó, además, el pasado miércoles un extenso artículo del catedrático de Derecho Constitucional Marc Carrillo, cuyo contenido creo que centra muy bien los términos del debate jurídico y cuyas conclusiones sobre la oportunidad de publicar las imágenes comparte la Defensora. No quiero, sin embargo, dar por zanjado el asunto. Varios de los lectores que se han dirigido a mí reclaman que responda a sus inquietudes y así trataré de hacerlo.

Las objeciones se centran en dos argumentos principales: el primero, que incluso el más criticable de los políticos tiene derecho a que se respete su intimidad y, por tanto, las fiestas privadas de Berlusconi están amparadas por ese derecho; el segundo, que la publicación de las fotografías supone un ejercicio de “periodismo amarillo” que consideran censurable en un diario riguroso.El derecho a la intimidad ampara, ciertamente, a todos los ciudadanos, incluidas las personalidades públicas, y EL PAÍS respeta ese derecho. Pero en el caso de los personajes públicos, no es un derecho absoluto. Tiene ciertas limitaciones, y una de ellas tiene que ver con el interés público. Cuando la actividad privada adquiere la dimensión de acontecimiento con repercusión pública, ese derecho puede quedar restringido. A ello hay que añadir la dificultad de delimitar la esfera privada cuando el propio interesado no establece una frontera nítida. De hecho, la confusión entre lo público y lo privado es una constante en el proceder de Berlusconi. En este caso ha sido el mismo primer ministro quien, para defenderse de las acusaciones de abuso de poder y de financiar con fondos públicos sus fiestas privadas, ha esgrimido que las actividades de Villa Certosa vienen a ser una prolongación de su vida pública.

La publicación de las fotos no interpela, pues, a su conducta moral en cuanto ciudadano libre de divertirse como quiera en el ámbito de la privacidad, sino a su conducta moral como político en el ejercicio de sus responsabilidades públicas. En el anuncio de la querella contra el diario EL PAÍS, el representante de Berlusconi no aludió al derecho a la intimidad del primer ministro, sino al de sus invitados. Sin embargo, ese derecho tampoco se ha vulnerado, puesto que no se les identifica y las fotografías han sido pixeladas para que no se les pueda reconocer.

Al acudir a fiscalía y al Garante de la Privacidad para pedir el secuestro del archivo gráfico, el propio Berlusconi puso el foco del interés público sobre el contenido de ese material. Y fue él quien, en su alegato a esas instancias, identificó al ex primer ministro checo Mirek Topolanek como uno de los invitados que aparecían en las fotos. En el contexto de una agria controversia política sobre abuso de poder por el uso de fondos públicos para actividades privadas, el contenido de esas imágenes se convierte, en consecuencia, en un material informativo de indudable interés público.

¿Puede considerarse la publicación de esas fotos un ejercicio de periodismo amarillo “propio de un tabloide”, como sostiene el lector Alfred Font Barrot? Creo que no. Lo sería si las fotografías hubieran sido publicadas únicamente para enseñar cuerpos desnudos o para alimentar el cotilleo sobre qué personas asisten a las fiestas del primer ministro. Pero esas fotos no muestran nada diferente de lo que puede aparecer en un reportaje sobre playas nudistas, ni alimentan cotilleo alguno, puesto que no se identifica a los asistentes.

Lo fundamental es que las fotografías tienen valor informativo, no sólo porque han sido objeto de una acción judicial destinada a restringir el derecho a la información, sino porque además son relevantes para un debate que se había situado en el centro mismo de la esfera pública italiana. El hecho de que las fotografías publicadas por EL PAÍS hayan sido reproducidas mediante enlaces digitales en más de 200 publicaciones de todo el mundo, desde Le Monde a The Guardian o Los Angeles Times, es una prueba de ese interés informativo.

El caso ha puesto de manifiesto, por otra parte, lo obsoleto que puede resultar un secuestro judicial cuando los materiales se encuentran en soporte digital. Todos los diarios italianos incluyeron rápidamente enlaces con EL PAÍS para que sus lectores pudieran acceder a las imágenes secuestradas. La publicación de las fotografías está, pues, orientada a satisfacer el derecho de los ciudadanos a recibir información. Y éstos lo han ejercido masivamente. El mismo viernes, 3.658.348 lectores accedieron a la noticia a través de Internet, lo que supone, según la responsable de ELPAIS.com, Lydia Aguirre, el doble del tráfico habitual de un viernes. Los días siguientes el interés se mantuvo: el sábado accedieron 1,6 millones, y el domingo 1,4 millones. Las entradas a las versiones que se añadieron en inglés e italiano sumaron varios cientos de miles más.

PD: Suso, aquí tienes la esperada respuesta!

No vull aquesta Europa

Un cop coneguts els resultats de les eleccions europees, arriba el moment de fer-ne el pertinent anàlisi. Queda clar que Europa continua inclinant-se cap a la dreta de manera preocupant. El Partit Popular Europeu (Ppe) ha obtingut 263 escons mentre el Partit Socialista Europeu (PSE) es queda amb 161. Sembla que la crisi econòmica ha castigat les esquerres, donant força al cada cop més potent conservadorisme europeu. Els partits d’esquerres només han aconseguit imposar-se en tres dels vint-i-set països de la comunitat, un fet que posa de relleu la desconfiança que la socialdemocràcia genera en la població. Una possible explicació seria la incapacitat dels polítics socialistes d’unificar criteris d’actuació i realitzar propostes que tinguin credibilitat per una població sacsejada per la crisi econòmica i sense referències polítiques. El desencantament de la gent envers la política per la manca de líders ferms és un fet a tenir en compte. A nivell espanyol, els socialistes han patit un cop força dur, i en general totes les esquerres. El PP s’ha imposat gràcies, en part, al vot de càstig i a la seva capacitat de lideratge. Sense cap mena de dubte la crisi econòmica ha jugat a favor de les dretes, sempre capficades en la importància del mercat per sobre de l’Estat o la societat. La campanya electoral dels socialistes espanyols, és l’exemple més clar de la manca de propostes i la seva incapacitat per liderar un moviment d’esquerres amb un missatge clar i entenedor. S’han dedicat a utilitzar la por com a arma electoral. De la mateixa manera que van fer durant les eleccions general, els socialistes han intentat mobilitzar els seus votants utilitzant l’amenaça del retorn de les dretes. Aquestes estratègies pròpies de la dreta espanyola, sembla ser que no han resultat suficients per guanyar unes eleccions que poden ser un punt d’inflexió per les eleccions del proper any.Fent un repàs per altres països europeus, trobem situacions, si més no, similars o comparables. A Itàlia, ni els constant intent d’alguns mitjans de comunicació per desprestigiar el govern de Sílvio Berlusconi, ha estat suficient. La dreta italiana s’ha tornat ha imposar clarament i ja deixa de ser notícia. El perquè el trobem també al costat socialista. Les esquerres italianes no tenen un líder, ni cap projecte que engresqui l’electorat. En el país més inestable políticament de tota Europa, Berlusconi ha aconseguit mantenir el poder a base de retallar llibertats i censurar, però sent un reducte del poder carismàtic. A França, Sarkozy ha callat totes les veus contràries i ha guanyat de manera aclaparadora, condemnant els socialistes a la segona plaça i fins a última hora a la tercera, per culpa de l’ascens del verds. L’ascens dels ecologistes també és una característica d’aquestes eleccions i, amb 51 escons totals, semblen ser l’alternativa d’esquerres a un socialisme cada vegada més llunyà de la població. Per la seva banda, el laborisme anglès ha patit una de les derrotes més doloroses de la seva història i ja és la tercera força política del Regne Unit. L’escàndol de les despeses dels seus diputats ha contribuït, sense cap mena de dubte, a la desconfiança amb les esquerres. A l’altra banda de l’espectre trobem Holanda, on la dreta més xenòfoba i racista s’han quedat a un ascó de guanyar les eleccions. L’ascens de les faccions més dures de la dreta s’han posat de relleu. La dreta més rància està guanyant terreny a una esquerra acomodada i sense propostes ni líders. Amb una de les abstencions més grans de tota la Història (no s’ha arribat al 50% de participació), queda clar que la dreta s’ha mobilitzat més que l’esquerra. El repte de la socialdemocràcia europea ha de ser, a partir d’ara, engrescar el seu electorat amb noves propostes i models per evitar que els nou intents de feixisme floreixin.

Memòria selectiva

Exemple de resistència

El 3 de juny de 1989 a la nit, l’exèrcit Popular d’Alliberament va entrar als carrers de Pekin decidit a posar punt i final a sis setmanes de protestes pacífiques de milers d’estudiants, obrers i intel·lectuals, que demanaven reformes polítiques i es queixaven de la corrupció i la inflació del país. Dies abans, el 20 de maig, s’havia declarat la llei marcial. Mentrestant, el Partit Comunista Xinès es trobava en una profunda divisió per les mesures i decisions que calia prendre per afrontar les manifestacions. A instàncies de l’ala dura del partit, el líder xinès, Deng Xiaoping, va optar per la repressió, i els soldats es van obrir pas cap a la plaça de Tiananmen a trets i sense miraments. Diversos centenars de persones -milers, segons algunes fonts- van caure sota les bales en els carrers que condueixen a Tiananmen. A la tarda del 4 de juny, la plaça havia estat desallotjada.

Vint anys després, Tiananmen continua sent un tema tabú a la Xina. En un intent per esborrar el drama de la memòria col·lectiva i complint els pitjors presagis que George Orwell imaginava a 1984, les autoritats s’encarreguen de suprimir qualsevol debat sobre el tema, censuren internet i les informacions del mitjans oficials i mantenen a ratlla els nostàlgics i familiars. Aquesta situació fa pensar en primer lloc, en la capacitat destructiva d’una Humanitat enfrontada pel poder. Guerres i disputes amb l’objectiu d’imposar-se sobre els altres i dominar-los. En segon lloc, en la dificultat d’alguns estats per acceptar la pròpia Història, vetant la memòria col·lectiva i proposant una memòria selectiva que els beneficia.

Comença la rumorologia

La serp d'estiu comença a treure el cap

La lliga de futbol s’ha acabat. La Copa del rei i la Champions també. Per alegria d’alguns i tristesa d’altres ja no hi ha més futbol fins a l’agost. Certamanet hi ha una tal Copa Confederacions però no existeix cap grau d’identificació amb els equips participants. No hi juga el Barça, bàsicament. Així doncs, comença una llarga travessia pel desert pels diaris esportius. El que es coneix com a Serp d’Estiu comença a treure el cap en el mateix moment que finalitza l’últim partit de la lliga regular. Els diaris esportius (i també els generalistes) han d’omplir pàgines i pàgines de diaris en una època on no hi ha absolutament cap notícia esportiva i, menys encara, de futbol que és el que realment interessa i ven. D’acord, hi ha el Tour de França, però la seva audiència a Espanya cada vegada és menor.

Així doncs, els diaris esportius se les empesquen per poder publicar unes pàgines que cada dia costen més d’omplir. Sorgeix doncs la rumorologia. Alguns ens agrada molt aquest fenomen periodístic, però d’altres l’odien per la seva poca fonamentació. El ball de fitxatges i el va i ve de jugadors en són la base. Només cal fer una ullada als diaris esportius de qualsevol dia de la setmana i podem observar com cada dia surten noms i noms de jugadors, entrenadors,… que diuen que han fitxat per un club o un altre. L’origen de tot això moltes vegades són els mateixos representants dels jugadors, que moguts pel propi interès, utilitzen el mitjans com a globus sonda. D’aquesta manera aconsegueixes, moltes vegades, inflar els preus dels seus representats i també la coneguda comissió que en reben. Altres vegades, són el propis diaris que han d’estirar la llengua de qualsevol de l’entorn d’un club per poder treure notícies, que moltes vegades són poc creïbles. Arribats aquí només quedar estirar la serp. Comença de nou el ball de declaracions afirmant o negant les suposades ofertes o interessos. I tot torna a comença. No em digueu que no és divertit.

Gladiator-Barça

Alegria a la cadena pública catalana. El periodista del departament d’esports de Tv3, Santi Padró, s’està fent famós. Ell és, en part, l’artífex de la victòria blaugrana a la final de la Champions. I que va fer? – Us preguntareu. Doncs va realitzar un vídeo,  a petició de Pep Guardiola, per motivar els jugadors minuts abans de disputar el transcendental partit de la temporada. Guardiola li va dir “ Fes-me un favor, Santi, ajuda’m a guanyar la Copa d’Europa”. I si ho va aconseguir. No era la primera vegada que l’entrenador del Barça confiava en ell per motivar els jugadors abans d’un partit important, l’any passat, quan entrenava el Barça B a tercera divisió, li va encomanar la mateixa missió per assolir l’ascens a segona B. I també va resultar. Potser Santí Padró, és l’amulet reservat de Guardiola per a les grans ocasions.

El de Santpedor, en un gest més de la seva personalitat bondadosa, li va prometre mentre s’acomiadaven: “Eh, Santi! Si guanyem, et deixo que l’ensenyis per Tv3”, d’aquesta manera, Padró podria aconseguir el desitjat prestigi que tot periodista vol. Per a seva banda, la directora de Tv3, Mònica Terribas, es va encarregar de treure suc perfectament als 7 “èpics” minuts de cinta, introduint-los a l’apretada graella dels dilluns al vespre. Finalment van decidir emetre-la a l’horari que es coneix com a acces prime time, és a dir, entre el TN nit i l’èxit assegurat del Crackòvia. La cadena es va dedicar a l’autobombo tota la setmana creant grans expectatives a una afició amb ganes de més.

Totes les cadenes es feien ressò de l’existència del vídeo, però Tv3 no dubtava en manifestar contínuament que eren ells els que tenien l’exclusiva. Sant Padró es va dedicar a passejar-se per tots els platós de la casa, des dels matins del Cuní fins al Hatrick Barça de Xavi Torres i “Pichi Alonso”, explicant quant n’estava d’agraït a en Pep per haver-lo catapultat efímerament. Finalment el vídeo va veure la llum el dia D a l’hora H, una audiència 42% de share i èxit assegurat. I és que el Barça mou muntanyes (de diners) i aquest any, és molt fàcil abonar-se al joc de Guardiola perquè les cadenes facin calaix.

Vergonyós

Els mitjans de comunicació fan ressó monotemàticament de la victòria blaugrana contra el Manchester i la conquesta del triplet. Ara bé, hi ha diferents coses que són absolutament vergonyoses al voltant d’aquest espectacle, que va mobilitzar a tot el món.

És vergonyós que la mítica ciutat de Roma, seu de la final, decideixi no vendre alcohol a un perímetre de 200 km de l’estadi Olímpic de Roma, per evitar comportaments violents. Ahir a la tarda ja hi van haver diferents detinguts, seguidors del Manchester i que podrien ser etiquetats com a “hooligans”, que portaven una borratxera descomunal (d’on van treure el beure?). Del seguidors del Barça, res de res. Hi han diversos detinguts gironins, però no pas per res relacionat amb l’alcohol. El fet de que les entrades siguin nominatives sembla no ser suficient per evitar que els seguidors anglesos continuin liant-la allà on van. Els culers no en tenen cap culpa. Pels seguidors del Barça veure un partit de futbol no és anar de festa, és gaudir d’un espectacle amb les persones que més t’importen.

En segon lloc, és vergonyós que els que vam haver de veure el partit per Antena 3 (desgraciadament), haguéssim de veure com en el mateix moment que l’àrbitre xiulava el final del matx, comencessin 15 inacabables minuts d’anuncis. Just en el moment, més esperat, de la celebració del títol, només  es podia veure el que succeïa a Roma per una pantalla ínfima, al costat de minuts i minuts d’anuncis. Deplorable. Per sort, el proper any tv3 té els drets de la Lliga de Campions i no dubto que el CAC s’encarregarà que aquestes coses no passin.

Per últim, és més que vergonyós que l’amfitrió a la tribuna, l’avi Berlusconi, s’adormi mentre s’està disputant la millor final dels últims anys. Devia estar somiant amb menors d’edat. Devia estar cansat de tant treballar. Devia estar reflexionant sobre quins drets toca retallar. Devia pensar en el proper lífting. Devia voler oblidar que Kaká marxa. Italians, teniu el que us mereixeu. Els Catalans també ho tenim, el triplet!

Susan Boyle guanyarà el Britain’s got talent

Susan Boyle durant una actuació

Sense cap mena de dubte. Ahir mateix va aconseguir passar a la final de concurs. Susan Boyle és el nou personatge de la televisió anglesa, una persona poc agraciada, deixada, fins i tot esperpèntica, però, això si, amb una bona veu. Aquests programes basen el seu èxit en la participació de l’audiència i en funció d’això seleccionen i modelen el que seràn els cantants amb més vendes de tot l’any.

Guanyarà perquè és la persona que més sensacions desperta entre el públic.  Sembla que a la gent li faci pena la Susan Boyle, que assumeix perfectament el seu rol i en sap treure partit. Desperta la vessant més humana d’un públic sovint massa adormit, incapaç de generar sensacions i emocions davant la televisió. Susan Boyle vendrà més discs que molt cantants “professionals” precisament per les seves peculiaritats, més que no pas per la seva veu, cosa per altra banda em sembla igualment respectable.

En aquests fenòmens les noves tecnologies i juguen un paper fonamental. Va ser el “youtube” qui la va llençar a la fama i és gràcies a Internet que se la coneix arreu. Sembla que alguna cosa està canviant quan les persones diferents, poc atractives, que teòricament no atrauen al públic, ni pel seu aspecte físic ni per les seves capacitats mentals, prenen notorietat pública i social. Això clar, en l’efímer món dels famosos.

Comença la guerra

Ja s’ha donat el tret de sortida per a les eleccions europees del 7 de juny. Els partits comencen a idear estratègies per aconseguir vots. És igual si el que es fa és bo o dolent, legal o no, moral o divertit, l’únic objectiu és atreure vots sigui com sigui. Val tot?

Aquí us deixo l’última perla del PSOE.

La frase final no té pèrdua…”No és el que pensen, és el que votaran!”  PAM!!!! No us recorden eslògans anteriors? Això si, l’himne a l’Alegria de fons (gràcies Leandre), no sigui que el patriotisme europeu se’n ressenti.

PD: Si us entreteniu a llegir els comentaris publicats a segons quins mitjans digitals que han penjat el vídeo, encara riureu una estona.

El Barça acabarà amb la crisi

Si si, tal com dic. El Barça eliminarà la crisi mundial. Estem en un món on el mercat domina la societat i, per suposat, l’Estat. Conseqüentment, són els agents econòmics els encarregats de dur el rumb de les nacions desenvolupades. Els economistes són com els meteoròlegs, persones dedicades a intentar preveure el futur. Fan uns pronòstics determinats però els han de revisar contínuament per no equivocar-se.

Ahir mateix, vaig veure a la televisió com un dels millors economistes del món, l’economista Xavier Sala i Martín, semblava incapaç de respondre les preguntes d’un grup d’estudiants de batxillerat. Mostraven el seu desacord amb el sistema econòmic mundial i global i rebutjaven els desequilibris estructurals que implica un creixement econòmic insostenible.

Com pot ser que un tio com aquest tingui tant poder? Vaig pensar. És líder d’opinió en assumptes macroeconòmics que segurament mai entendré, és professor de la Universitat nord-americana de Columbia, directiu del Barça i president de diferents fundacions d’ajuda al tercer món, entre moltes altres coses. Penso que hem arribat a un punt en què els economistes s’han vist desbordats. Se’ls hi encomanen decisions i responsabilitats que són incapaços de prendre amb criteris objectius. Els economistes estan a l’elit de la presa de decisions de la majoria de països del món i, més encara, en una situació de crisi mundial com l’actual.

M’explicaré. La ciència econòmica actual pren com a variable REAL l’estat d’ànim de la societat. Això vol dir que si estem de bon humor o contents, consumirem més, i per tant, augmentarà la riquesa, el treball, els sous, i blablabla… També és una variable REAL, i quan dic real vull dir que es mesura i es té en compte, les expectatives de la gent. És a dir, el que la gent cregui que passarà o deixarà de passar, influencia les economies dels Estats. Per això afirmo que els economistes han agafat un rol que els sobrepassa. Per això es diu que la crisi és, almenys en part, mental. Ens diuen que reactivem el consum perquè tot torni a funcionar com abans i que no guardem els diners sota el coixí. Doncs bé, la solució, i el propi Xavier Sala i Martín la comparteix, és que el Barça guanyi molts títols. Fàcil, fàcil, fàcil. No sé si serà el remei definitiu, però almenys, augmentarà la variable REAL que mesura l’estat d’ànim de la societat.

Així que, més que mai, VISCA EL BARÇA!

En què quedem?

La notícia pulbicada pel diari El Mundo deixa forces dubtes. És o no és el premi més gran de la història?

En què quedem?

Una curiositat més…

PD: Per cert, comparar la suma del premi amb el que costen dos avions Airbus A320, no té preu. Com si la gent sabés el que costa cada un d’aquests avions…